Em declaro fervent defensora de la salut pública per dos motius principals: perquè penso que no és gens ètic fer negoci amb la salut de les persones i perquè crec que tenir una bona atenció mèdica no hauria de dependre del poder adquisitiu dels pacients. El problema és que des de fa uns anys la sanitat pública camina cap al deteriorament i el col·lapse. En nom de no sé quins interessos s’escatimen les proves i se segueixen uns protocols incomprensibles que l’únic que fan és minar la confiança, i, és clar, davant aquest panorama desolador, els qui poden es deixen abraçar per les mútues, així s’esquiven les llistes d’espera i s’aconsegueixen les proves que els protocols recomanen ajornar.
En el cas dels pobles menuts, el metge de capçalera havia estat fins ara un referent, però en molts casos la jubilació de professionals ha deixat un buit insondable. En el cas del meu poble, Masdenverge, fa més de tres anys que es va jubilar la metgessa i han anat passant metges, alguns millors, d’altres pitjors, però m’atreviria a dir —és una opinió personal— que cap d’ells ha aconseguit bastir un pont de confiança amb els pacients. Ja no entraré amb el fet que hem de conformar-nos en ser atesos en una llengua que no és la nostra i ser acomiadats amb un dolç, però culturalment xocant: “que pase un feliz día, señora”.
La veritat és que desconec com es pot arreglar aquesta situació, ni entraré a dir de qui és la culpa, potser tots en tenim una mica, però continuo pensant que deixar-nos caure a les urpes de la sanitat privada no és la solució sinó que només serveix per a fer més feble un sistema sanitari públic que hauria d’atendre tothom de la millor manera possible.
